Plou com ho feia ahir.
plou, com sempre, sobre humit.
Ja no queda el dret d'escollir.
Plou de nou aquest matí.
Plou i tot sembla tranquil.
Potser farà fred aquesta nit
Tan sols queda el plor
dels rostres espantats
en mig de castells de brossa fumejant,
i els ulls tristos
mirant al cel desesperats,
i un farcell de vestits bruts
tacats per la sang.
Un paisatge desolat
s tot el que n'ha quedat,
ombres que no poden caminar.
Lluny de ser com era ahir,
res queda per destruir,
a qui li importa el que passi aquí?
Tot el que era seu
ja són pilots de records,
i els carrers ja són muntanyes de ciutat,
i la ràbia és l'escuma
que té el seu únic mar
en un món inexplicable
igual que les seves morts.
Mira què han fet
i perquè en nom de la llibertat.
Digues-me qui ho ha fet,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
En nom de la llibertat
digues-me qui pot matar,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
Avingudes sense flors,
cementiris sense noms,
som un crit d'alerta a un malson.
Tot plegat és una farsa
que té el color de la mort,
com el túnel llarg on passaràs la nit.
Esperant que arribi l'alba,
sents el silenci del llop
i et preguntes si hi haurà
llàgrimes per tu.
Digues-me qui pot parlar,
digues-me qui pot matar,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
plou, com sempre, sobre humit.
Ja no queda el dret d'escollir.
Plou de nou aquest matí.
Plou i tot sembla tranquil.
Potser farà fred aquesta nit
Tan sols queda el plor
dels rostres espantats
en mig de castells de brossa fumejant,
i els ulls tristos
mirant al cel desesperats,
i un farcell de vestits bruts
tacats per la sang.
Un paisatge desolat
s tot el que n'ha quedat,
ombres que no poden caminar.
Lluny de ser com era ahir,
res queda per destruir,
a qui li importa el que passi aquí?
Tot el que era seu
ja són pilots de records,
i els carrers ja són muntanyes de ciutat,
i la ràbia és l'escuma
que té el seu únic mar
en un món inexplicable
igual que les seves morts.
Mira què han fet
i perquè en nom de la llibertat.
Digues-me qui ho ha fet,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
En nom de la llibertat
digues-me qui pot matar,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
Avingudes sense flors,
cementiris sense noms,
som un crit d'alerta a un malson.
Tot plegat és una farsa
que té el color de la mort,
com el túnel llarg on passaràs la nit.
Esperant que arribi l'alba,
sents el silenci del llop
i et preguntes si hi haurà
llàgrimes per tu.
Digues-me qui pot parlar,
digues-me qui pot matar,
digues-me qui, en nom de la llibertat.