Jo defenc amb passió territoris
que sembràvem d'amor i colors,
els defenc d' impureses, de plagues,
i dins jugue amb les "rises" i els plors.
Jo defenc territoris, els nostres
on sentim que la vida alça el vol.
Jo defenc la parcel.la, la teua,
perquè allí tot em toca, res dol.
Sí, perquè és temps que s'estira,
un camí de confeti que em guía,
on els peus sempre es senten humits,
on amics tornen per omplir buits.
Cada cosa al seu lloc, cada glossa
té un torment al davall que reposa.
Quan l'aire torna a entrar al pit,
quan la terra conforma els sentits,
la veritat és joc i no silenci.
Ens ensenyàvem de tot" menos" danses
El professor "xillant" per on comence...
I volíem jugar, no fer finances.
Jugar a que es trencaren les sabates.
Jugar amb les paraules perque sí.
Jugar amb el llenguatge compartit,
Cantant misèries amb formatge pa i vi!!
I així com parla el carrer,
Farem missives, hi ha molta empastraeta que desfer.
Hi ha molta música que queda en els cantons en nits
de glòria, secrets que queden en els carrerons.
Tenim la barca amarraeta i esperant, teniu la boca
i la orella calentetes de passions.
Farem el que pugam, la penya està tornant-se loca
vos traslladem a noves dimensions.
Perquè avuí cantem per celebrar
que ningú mai no ens farà callar,
que somníem amb que se'ns tanca la ferida,
que vivim amb l' esperança descosida.
Però passen més els dies que les modes.
I amb la veu tan desgastada com les soles..
Sempre en peu, sempre desafiant la por.
I és que el poble que canta mai no mor.
Però a voltes arriben gelades,
I no trobes la forma, no trobe
d'arrancar-li a l' hivern la distància.
No hi ha sal que desfaça eixe gel.
No hi ha crèdit que salve esta empresa.
Mai m'espolse la presa, sempre et mor l'amor.
que sembràvem d'amor i colors,
els defenc d' impureses, de plagues,
i dins jugue amb les "rises" i els plors.
Jo defenc territoris, els nostres
on sentim que la vida alça el vol.
Jo defenc la parcel.la, la teua,
perquè allí tot em toca, res dol.
Sí, perquè és temps que s'estira,
un camí de confeti que em guía,
on els peus sempre es senten humits,
on amics tornen per omplir buits.
Cada cosa al seu lloc, cada glossa
té un torment al davall que reposa.
Quan l'aire torna a entrar al pit,
quan la terra conforma els sentits,
la veritat és joc i no silenci.
Ens ensenyàvem de tot" menos" danses
El professor "xillant" per on comence...
I volíem jugar, no fer finances.
Jugar a que es trencaren les sabates.
Jugar amb les paraules perque sí.
Jugar amb el llenguatge compartit,
Cantant misèries amb formatge pa i vi!!
I així com parla el carrer,
Farem missives, hi ha molta empastraeta que desfer.
Hi ha molta música que queda en els cantons en nits
de glòria, secrets que queden en els carrerons.
Tenim la barca amarraeta i esperant, teniu la boca
i la orella calentetes de passions.
Farem el que pugam, la penya està tornant-se loca
vos traslladem a noves dimensions.
Perquè avuí cantem per celebrar
que ningú mai no ens farà callar,
que somníem amb que se'ns tanca la ferida,
que vivim amb l' esperança descosida.
Però passen més els dies que les modes.
I amb la veu tan desgastada com les soles..
Sempre en peu, sempre desafiant la por.
I és que el poble que canta mai no mor.
Però a voltes arriben gelades,
I no trobes la forma, no trobe
d'arrancar-li a l' hivern la distància.
No hi ha sal que desfaça eixe gel.
No hi ha crèdit que salve esta empresa.
Mai m'espolse la presa, sempre et mor l'amor.