Baixo el Coll de Balaguer
entre mel i gent pesquera
i, com si es tanqués el mar,
veig la Punta del Fangar.
Brilla el far entre les dunes,
la primera llum del Delta.
Mil ocells blancs em saluden
quan travesso les llacunes:
olor d'arròs, colors d'aigua,
arbres grans i solitaris.
Al fons, la sal de la Banya,
des d'on la Ràpita canta.
Sota el capell de Montsià
enfilo cap al Marjal,
de la vora del riu Sénia
veig camins que van al sud:
les mateixes oliveres...
els mateixos garrofers...
Ebre amunt, ciutats antigues,
entre torres i campanes,
guarden les pedres dels íbers,
les monedes dels romans,
les cançons i l'art dels moros
i les cases dels cristians.
Per hortes, barrancs i planes,
s'amaguen arbres i cases:
pobles de gent sense pressa,
que crida amb el vent de dalt,1
que pren el sol quan treballa
i corre el bou quan hi ha festa.
Cap a les terres de dalt
roques com les de Benet,
serres com les de Cavalls i Pàndols,
i un vi que porta alegria,
inspiren pintors, artistes,
somniadors de nit i dia.
I, al mig de tot, el gran Port
que és la muntanya més alta:
es pot veure, en dia clar,
del Pirineu a Mallorca,
el Coll de l'Alba, Cardó
i tots els colors del Delta.
Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.
Qui és qui sap d'on vé la jota,
si puja o baixa pel riu,
si arriba de dins del mar,
o si la cantava un moro?
Qui és qui sap si vé del mar,
o el vent de dalt ens la porta?
Són paisatges i colors,
són pobles, cases i pedres,
són històries i són anys,
són els hòmens i les dones.
Són sentiments, són amors...
Són de la terra de l'Ebre.
entre mel i gent pesquera
i, com si es tanqués el mar,
veig la Punta del Fangar.
Brilla el far entre les dunes,
la primera llum del Delta.
Mil ocells blancs em saluden
quan travesso les llacunes:
olor d'arròs, colors d'aigua,
arbres grans i solitaris.
Al fons, la sal de la Banya,
des d'on la Ràpita canta.
Sota el capell de Montsià
enfilo cap al Marjal,
de la vora del riu Sénia
veig camins que van al sud:
les mateixes oliveres...
els mateixos garrofers...
Ebre amunt, ciutats antigues,
entre torres i campanes,
guarden les pedres dels íbers,
les monedes dels romans,
les cançons i l'art dels moros
i les cases dels cristians.
Per hortes, barrancs i planes,
s'amaguen arbres i cases:
pobles de gent sense pressa,
que crida amb el vent de dalt,1
que pren el sol quan treballa
i corre el bou quan hi ha festa.
Cap a les terres de dalt
roques com les de Benet,
serres com les de Cavalls i Pàndols,
i un vi que porta alegria,
inspiren pintors, artistes,
somniadors de nit i dia.
I, al mig de tot, el gran Port
que és la muntanya més alta:
es pot veure, en dia clar,
del Pirineu a Mallorca,
el Coll de l'Alba, Cardó
i tots els colors del Delta.
Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.
Qui és qui sap d'on vé la jota,
si puja o baixa pel riu,
si arriba de dins del mar,
o si la cantava un moro?
Qui és qui sap si vé del mar,
o el vent de dalt ens la porta?
Són paisatges i colors,
són pobles, cases i pedres,
són històries i són anys,
són els hòmens i les dones.
Són sentiments, són amors...
Són de la terra de l'Ebre.