Pels voltants de setembre
abans que arribi el fred
compren el seu bitllet
pel al tren de l'esperança.
I els hem vist allunyar-se
amb la maleta a coll
caminant per un moll
de l'estació de França...
Potser té quatre soques
perdudes en un camp.
Potser no té ni un pam.
Potser no té ni un poble,
i dels fruiters del Segre
se'n va a arrancar el cotó
o a esporgar, i quan no hi ha
res més, fa de manobre.
Són gent de l'Aragó,
de l'Àfrica i del Sud,
els veremadors.
D'altres van a altres terres
abandonant un tros
eixut i pedregós
que els va deixar el pare.
Un tros on dia a dia
es van deixar la pell,
on es varen fer vells
quan no era el temps encara...
Un tros de llonganissa,
un rosegó de pa
i un glop de vi farà
més curt el seu viatge.
Cadascú amaga un somni,
cada qual té un accent,
però tota aquesta gent
parla el mateix llenguatge.
L'idioma del peó.
Senzill, dur i a preu fet,
dels veremadors.
I des que el sol s'aixequi
fins que l'amagui el cim,
tallar i tallar raïm
d'uns ceps que són d'un altre.
I a la nit s'arrepleguen
per maleir el destí,
la palla del coixí
que els va menjant la galta.
I a l'hivern cap a casa
amb quatre duros que
han de donar-los el que
no dóna el camp del pare.
Fins l'any que ve, que tornen
amb la maleta a coll
a caminar pel moll
de l'estació de França.
Són gent de l'Aragó,
de l'Àfrica i del Sud,Alrededor de septiembre
antes de que llegue el frío
compran su billete
para el tren de la esperanza .
Y los hemos visto alejarse
con la maleta a cuestas
caminando por un muelle
de la estación de Francia ...
Tal vez tiene cuatro cepas
perdidas en un campo .
Quizás no tiene ni un palmo .
Quizás no tiene ni un pueblo ,
y los frutales del Segre
se va a arrancar el algodón
o en podar , y cuando no hay
nada más , hace de peón .
Son gente de Aragón ,
de África y del Sur ,
los vendimiadores .
Otros van a otras tierras
abandonando un trozo
seco y pedregoso
que les dejó el padre .
Un trozo donde día a día
se dejaron la piel ,
donde se hicieron viejos
cuando no era el tiempo todavía ...
Un trozo de longaniza ,
un mendrugo de pan
y un trago de vino hará
más corto su viaje .
Cada uno esconde un sueño ,
cada cual tiene un acento ,
pero toda esta gente
habla el mismo lenguaje .
El idioma del peón .
Sencillo , duro y a destajo ,
los vendimiadores .
Y desde que el sol se levante
hasta que la esconda la cima ,
cortar y cortar uva
de unas cepas que son de otro .
Y por la noche se recogen
para maldecir el destino ,
la paja del cojín
que los va comiendo la mejilla .
Y en invierno a casa
con cuatro duros que
deben darles lo que
no da el campo del padre .
Hasta el año que viene , que vuelven
con la maleta a cuestas
a caminar por el muelle
de la estación de Francia .
Son gente de Aragón ,
de África y del Sur ,
los vendimiadores .
els veremadors.
abans que arribi el fred
compren el seu bitllet
pel al tren de l'esperança.
I els hem vist allunyar-se
amb la maleta a coll
caminant per un moll
de l'estació de França...
Potser té quatre soques
perdudes en un camp.
Potser no té ni un pam.
Potser no té ni un poble,
i dels fruiters del Segre
se'n va a arrancar el cotó
o a esporgar, i quan no hi ha
res més, fa de manobre.
Són gent de l'Aragó,
de l'Àfrica i del Sud,
els veremadors.
D'altres van a altres terres
abandonant un tros
eixut i pedregós
que els va deixar el pare.
Un tros on dia a dia
es van deixar la pell,
on es varen fer vells
quan no era el temps encara...
Un tros de llonganissa,
un rosegó de pa
i un glop de vi farà
més curt el seu viatge.
Cadascú amaga un somni,
cada qual té un accent,
però tota aquesta gent
parla el mateix llenguatge.
L'idioma del peó.
Senzill, dur i a preu fet,
dels veremadors.
I des que el sol s'aixequi
fins que l'amagui el cim,
tallar i tallar raïm
d'uns ceps que són d'un altre.
I a la nit s'arrepleguen
per maleir el destí,
la palla del coixí
que els va menjant la galta.
I a l'hivern cap a casa
amb quatre duros que
han de donar-los el que
no dóna el camp del pare.
Fins l'any que ve, que tornen
amb la maleta a coll
a caminar pel moll
de l'estació de França.
Són gent de l'Aragó,
de l'Àfrica i del Sud,Alrededor de septiembre
antes de que llegue el frío
compran su billete
para el tren de la esperanza .
Y los hemos visto alejarse
con la maleta a cuestas
caminando por un muelle
de la estación de Francia ...
Tal vez tiene cuatro cepas
perdidas en un campo .
Quizás no tiene ni un palmo .
Quizás no tiene ni un pueblo ,
y los frutales del Segre
se va a arrancar el algodón
o en podar , y cuando no hay
nada más , hace de peón .
Son gente de Aragón ,
de África y del Sur ,
los vendimiadores .
Otros van a otras tierras
abandonando un trozo
seco y pedregoso
que les dejó el padre .
Un trozo donde día a día
se dejaron la piel ,
donde se hicieron viejos
cuando no era el tiempo todavía ...
Un trozo de longaniza ,
un mendrugo de pan
y un trago de vino hará
más corto su viaje .
Cada uno esconde un sueño ,
cada cual tiene un acento ,
pero toda esta gente
habla el mismo lenguaje .
El idioma del peón .
Sencillo , duro y a destajo ,
los vendimiadores .
Y desde que el sol se levante
hasta que la esconda la cima ,
cortar y cortar uva
de unas cepas que son de otro .
Y por la noche se recogen
para maldecir el destino ,
la paja del cojín
que los va comiendo la mejilla .
Y en invierno a casa
con cuatro duros que
deben darles lo que
no da el campo del padre .
Hasta el año que viene , que vuelven
con la maleta a cuestas
a caminar por el muelle
de la estación de Francia .
Son gente de Aragón ,
de África y del Sur ,
los vendimiadores .
els veremadors.