Los trenes para escapar de esta mentira estan parados en arcenes. Las antenas no respiran. No esperes que te oxigenen.
A mi no me entretiene contemplar cómo anestesian vuestra ira con imagenes. No les des margenes o te requisaran la visa.
Yo seguire trazando el plan de huida en la cornisa. Enfermo cada vez que piso asfalto. Duermo encima de un cuaderno no quiero
volar mas alto.
Aquí es invierno todo el año y al infierno se desciende por peldaños.
Yo me baño en literalidad. Araño a la realidad y busco una verdad que no se empañe nada más dudar.
Si sale mal, trago saliva y vuelvo a empezar. Que hago si ya me he acostumbrado a la derrota, si lloré mis alas rotas, si tengo los
pies cansados, si llevo un puñado de dados en cada mano, y a veces he dejado al azar percibir el vuelo.
Si caigo en picado doy unos "calos" y remonto el cielo. Resbalo entre miradas que son faros, sensación de desamparo.
Dias con nubes y claros. Esquivo codazos. Me abro paso a zarpazos busco en los posos de los vasos el regreso al paraiso.
La rajola que trepitjo és mes clara que el cel, que tapa la ciutat cruel coberta per l'aureola.
L'aureola és parallela a la rajola que trepitjo i així estic, empresonat en aquesta ciutat nínxol.
Tapat pels quatre costat busco l'escletxa prohibida (aquí, a on? a on? allà!) la sortida maleïda.
Merda, tothom està cec i passa inadvertida i els que ens hi apropem anem a hòstia mes hòstia mes hòstia.
I la bèstia encara està adormida. No es desperta i, cada dia, més fonda té la ferida.
Estúpida bèstia collectiva, torna a la vida abans que escriguin el meu nom a sobre d'una làpida.
Homicidi perpetuat per un anònim d'alias urbanisme, antònim dels que el dia 20 estem prop de l'abisme.
Sinònim dels que esperen al fons d'aquest abisme a que caigui la carn magra del desnonament.
Precari, l'abecedari urbà ofega Barna, on es plasma la pitjor tragèdia grega a cada cantonada.
El reliquiari urbà mossega a tot cor que batega fent de tu un dormilega, gos de brega abandonada.
No ravalejo, m'escaquejo, em cago en els guiris, els modernos, neopunkys, en els upas farloperos,
totes les troups, les tendes i els garitos i els nous blocs de pisos d'arquitectes biopijos.
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs. Som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Vale aqui no hay rejas pero hay lobos con pieles de oveja. Ojos que trabajan en la sombra "pa" anotar tus quejas.
Intereses detrás de quien te aconseja, que te dejes llevar. Ahora Ítaca está demasiado lejos.
No veo conejos, blancos a los que seguir. Sólo cerrojos que nunca supe abrir, y el mes de abril roto en pedazos.
Un espejo que se empaña. Una maraña de sueños deshilachados.
Veo almas con costra, mentes cerradas como ostras, gente que se postra ante gente que se postra, y nunca basta.
Nuestras conciencias a subhasta vendidas al mejor postor por pasta.
Hasta la fecha con alma de kamikaze traje rap "pa" mis secuaces, rechace disafraces.
Esperan que baje la guardia, no me agasajen. No compraré el cielo, no importa cuanto lo rebajen .
Jo faré tractes amb la penya d'At versaris, denunciant a victòries fàcils, seguirem àgils, treballarem en xarxa i juntes/junts
trobarem un punt de fuga.
Vale, em toca a mi.
Ja he trobat el punt de fuga, això m'aixopluga. Diuen que la vida es dura. "Lo xungo" és "lo" que dura. Guai, perquè escric lletres
que son caviar beluga, i m'evadeixen d'aquesta mental tortura.
Enfoco la realitat distorsionada amb un prisma que refracta els colors de la classe adinerada. Aboco una rima ill***rada i ja estic
de tornada. Apunto al meu objectiu amb calma apassionada.
Caic i un altre cop sóc "boca avall", al terra. Lligat de peus i mans veig com s'apropa la serra.
Això es la guerra nen, per nosaltres van mal dades. O ens elimineu o tindreu les h***s comptades.
Jo faig el cor fort i la ràbia no em para, que el somni no cau mort com a mínim encara.
Arribant a bon port i atacant de matinada, que el conflicte vol foc a cada passa ben donada.
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as (y a estas alturas no nos vas a
enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
A mi no me entretiene contemplar cómo anestesian vuestra ira con imagenes. No les des margenes o te requisaran la visa.
Yo seguire trazando el plan de huida en la cornisa. Enfermo cada vez que piso asfalto. Duermo encima de un cuaderno no quiero
volar mas alto.
Aquí es invierno todo el año y al infierno se desciende por peldaños.
Yo me baño en literalidad. Araño a la realidad y busco una verdad que no se empañe nada más dudar.
Si sale mal, trago saliva y vuelvo a empezar. Que hago si ya me he acostumbrado a la derrota, si lloré mis alas rotas, si tengo los
pies cansados, si llevo un puñado de dados en cada mano, y a veces he dejado al azar percibir el vuelo.
Si caigo en picado doy unos "calos" y remonto el cielo. Resbalo entre miradas que son faros, sensación de desamparo.
Dias con nubes y claros. Esquivo codazos. Me abro paso a zarpazos busco en los posos de los vasos el regreso al paraiso.
La rajola que trepitjo és mes clara que el cel, que tapa la ciutat cruel coberta per l'aureola.
L'aureola és parallela a la rajola que trepitjo i així estic, empresonat en aquesta ciutat nínxol.
Tapat pels quatre costat busco l'escletxa prohibida (aquí, a on? a on? allà!) la sortida maleïda.
Merda, tothom està cec i passa inadvertida i els que ens hi apropem anem a hòstia mes hòstia mes hòstia.
I la bèstia encara està adormida. No es desperta i, cada dia, més fonda té la ferida.
Estúpida bèstia collectiva, torna a la vida abans que escriguin el meu nom a sobre d'una làpida.
Homicidi perpetuat per un anònim d'alias urbanisme, antònim dels que el dia 20 estem prop de l'abisme.
Sinònim dels que esperen al fons d'aquest abisme a que caigui la carn magra del desnonament.
Precari, l'abecedari urbà ofega Barna, on es plasma la pitjor tragèdia grega a cada cantonada.
El reliquiari urbà mossega a tot cor que batega fent de tu un dormilega, gos de brega abandonada.
No ravalejo, m'escaquejo, em cago en els guiris, els modernos, neopunkys, en els upas farloperos,
totes les troups, les tendes i els garitos i els nous blocs de pisos d'arquitectes biopijos.
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs. Som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Vale aqui no hay rejas pero hay lobos con pieles de oveja. Ojos que trabajan en la sombra "pa" anotar tus quejas.
Intereses detrás de quien te aconseja, que te dejes llevar. Ahora Ítaca está demasiado lejos.
No veo conejos, blancos a los que seguir. Sólo cerrojos que nunca supe abrir, y el mes de abril roto en pedazos.
Un espejo que se empaña. Una maraña de sueños deshilachados.
Veo almas con costra, mentes cerradas como ostras, gente que se postra ante gente que se postra, y nunca basta.
Nuestras conciencias a subhasta vendidas al mejor postor por pasta.
Hasta la fecha con alma de kamikaze traje rap "pa" mis secuaces, rechace disafraces.
Esperan que baje la guardia, no me agasajen. No compraré el cielo, no importa cuanto lo rebajen .
Jo faré tractes amb la penya d'At versaris, denunciant a victòries fàcils, seguirem àgils, treballarem en xarxa i juntes/junts
trobarem un punt de fuga.
Vale, em toca a mi.
Ja he trobat el punt de fuga, això m'aixopluga. Diuen que la vida es dura. "Lo xungo" és "lo" que dura. Guai, perquè escric lletres
que son caviar beluga, i m'evadeixen d'aquesta mental tortura.
Enfoco la realitat distorsionada amb un prisma que refracta els colors de la classe adinerada. Aboco una rima ill***rada i ja estic
de tornada. Apunto al meu objectiu amb calma apassionada.
Caic i un altre cop sóc "boca avall", al terra. Lligat de peus i mans veig com s'apropa la serra.
Això es la guerra nen, per nosaltres van mal dades. O ens elimineu o tindreu les h***s comptades.
Jo faig el cor fort i la ràbia no em para, que el somni no cau mort com a mínim encara.
Arribant a bon port i atacant de matinada, que el conflicte vol foc a cada passa ben donada.
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as (y a estas alturas no nos vas a
enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)